Hi havia una vegada a la regió del nord del Togo un home que estava casat amb dues dones. Amb una, no va tenir cap fill mentre que amb l’altra va tenir un fill. Al poc temps de néixer el seu primer fill, la mare d’aquest va morir... però abans va voler plantar un arbre. Tanmateix, tenia un problema: li faltava la tchidoyae: una mena de fustes que es posen al principi del tronc per tal que l’arbre rebi aigua i pugui créixer i donar els seus fruits... La mare va decidir demanar-li a l’altre dona del seu marit que en veure que estava a punt de morir li va donar una tchidoyae que ella tenia. La mare va morir i va deixar en herència al seu fill aquell arbre plantat...
Van passar els anys i els anys, i aquell arbre començà a créixer i a créixer i a donar molts de fruïts: uns fruïts molt demanats al mercat i amb el qual el fill feia molts i molts de diners...fins que un dia l’altre dona, gelosa, li va demanar que li tornés la seva tchidoyae, ja que era seva. El fill li va explicar que no podia, que si ho feia l’arbre moriria i perdria tota la riquesa... però la dona no l’escoltava. Ell va pensar i pensar fins que un dia se’n va anar a dormir i va somiar amb la seva mare que li parlava i l’escoltava. El dia següent es va aixecar i al costat de la porta va veure que hi havia una tchidoyae que era igual a la que tenia aquell arbre que donava tants i tants de fruïts. És per això, que algunes dites africanes diuen que “al dematí, quan t’aixequis sempre has de mirar al costat de la teva porta” o també que “hem de confiar amb el que digui el nostre coixí”, com és el cas del fill que encara que la mare ja no hi fos present, es trobava en forma de coixí per ajudar-lo...
Llavors, el fill anà content a veure l’altre dona del seu pare i li dóna la tchidoyae. La dona, gelosa, buscava alguna altre manera de boicotejar la seva riquesa...però de tot el que volia fer, el fillastre sempre se’n sortia amb la seva. Fins que un dia, la dona va emmalaltir de forma greu. Necessitava molts i molts de diners per poder curar-se...i no els tenia. Però el fillastre li va donar els diners que aconseguia dels fruïts del seu arbre i així va ser com la dona va poder recuperar-se... I va ser a partir d’aquí com la dona va començar a estimar el seu fillastre que va plantar un altre arbre del qual encara va fer-ne més fruits i va aconseguir més riqueses...
I és per aquest motiu, que també diuen que a l’Àfrica no es pot ser gelós; ja que potser de la persona de qui et sents gelosa en podràs rebre un ajut en un moment que tu ho necessitis.
No tothom pot ser igual; sempre hi ha diferències entre un i l’altre però sí que sempre hi ha una cosa en comú: el destí. Tothom té un destí i també tothom té un destí forçat.... i la vida és això: anar pas a pas i construir el nostre destí forçat i acceptar-lo com a tal... Potser no serà el millor però l’haurem de seguir... Serà un petit caminar amb unes grans vistes que afrontar per davant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada